De vegades... la vida se’t fa bola....
com quan eres una nena petita i la carn et feia una bola
a la boca... i aquella bola voltava per la boca i només podies acabar empassant
o escopint.. però quan la vida et fa bola no hi ha 2 opcions, no la pots escopir i fer-la desaparèixer com
feies amb la carn. Aquesta bola d’emocions, de sentiments, de ràbia, de dolor,
d’impotència, de contradiccions... no la pots escopir has d’empassar-la i tirar
endavant amb la bola ara clavada a la boca de l’estómac.
Quan els sentiments es barregen amb la
ràbia, quan la injustícia fa massa amb el dolor i a l’empassar aquella bola les
llàgrimes vesen sense control. Quan un cop mes, i ja en són masses en un any i
escaig, has de veure com unes criatures cal que entenguin que el seu pare dormirà
per sempre. Unes criatures que hauran d’entendre que no, ja no hi hauran més
excursions amb ell, ni més sortides en bici, ni més contes al vespre, ni cap més
pel·lícula amb crispetes davant la tele... I el teu dolor es barreja amb el
seu, incomensurable, incomparable i plores... plores per elles, i plores per
ell, per l’amic i per tot el que es perdrà perquè, encara quedava molt per veure
i molt per viure i llavors....
Llavors la vida se’t fa bola i no la pots
empassar però tampoc la pots escopir.
