El plaer de Sant Jordi

Un dels grans privilegis de viure en aquest petit país, ho és per a mi, és celebrar la Diada de Sant Jordi. Una festa ciutadana única en el món, una festa on llibres i roses ocupen carrers, places i passatges. Com cada any necessito uns dies per reposar sensacions i emocions, com cada any és impossible que no estigui present l’esperit del meu pare. Era la seva festa, la nostra festa... veure’l entrar a casa carregat de roses per a les seves dones (una per ma mare i una per cada filla) i de llibres, un munt de llibres, un per cada filla i una muntanya per ell, tot aprofitant l’excusa de Sant Jordi.

I l’excusa de Sant Jordi per fer excessos amb els llibres continua sent perfecte. La tradició familiar la manté la meva mare, cada any un llibre, cada any un encert, enguany Arturo Pérez Reverte i els seus “Hombre buenos”, un llibre que parla de llibres, un plaer llegir-lo, cada novel·la una aventura fascinant, barreja d’història i tècniques periodístiques que no pot més que conquerir-me.

Però enguany les adquisicions de Sant Jordi van començar amb antelació, “Un any i mig” de Sílvia Soler va a arribar dies abans, el fet d’haver d’entrevistar a l’autora, amable, propera, directa i transparent, feia obligada la lectura, ja prevista per Sant Jordi, tot combinant feina i plaer. Sempre és un plaer llegir la Soler, un munt de sensacions, emocions, sentiments, estats d’ànims... es barregen per donar lloc a novel·les que belluguen moltes coses en l’interior de cada lector.

Carme Riera, juntament amb Guillem Frontera amb el seu “Sicília sense morts”, (tenir família mallorquina influeix sovint en la tria d’autors) quasi acaben les adquisicions del Sant Jordi 2015, però... aquells que em coneixen una mica saben que no...en aquest paquet falta quelcom. Evident, novel·la negra! Una? No. Afortunadament dues. Enguany han arribat a temps per ajudar-me a gastar més,  dos dels meus autors predilectes, Donna Leon i Andrea Camilleri m’han regalat “Sang i amor” i “Un filo de luz”, a punt per embolicar-los de Sant Jordi!

Una elecció...

diumenge 19 d'abril de 2015

Com un degoteig. Cada dia una sorpresa. Poc a poc em vaig assabentant de gent del meu entorn (amics íntims, familiars, amics llunyans, coneguts...) que s’ha implicat activament i directa en política. Es obvi que és gent conscienciada, d’una manera o altra i des de diferents àmbits, amb el seu entorn més proper. Gent a la que, poc o molt, sempre ha interessat la política, però no deixa de ser curiós que, de sobte, es doni la coincidència temporal en involucrar-se de manera activa per a les properes eleccions municipals del 24 de maig.

I no, no puc creure que sigui una mera coincidència temporal. Algun fet real i tangible ha fet prendre de sobte una decisió que no sempre és fàcil, sobretot en pobles petits on l’exposició a les crítiques és molt més elevada que en una ciutat gran. D’una banda crec que el procés sobiranista ha empès  a molta gent a fer el pas. Des de la gran manifestació de juliol de 2010, post retallada de l’Estatut al Congrés dels Diputats, vivim immersos en un procés il·lusionant i engrescador, amb els seus altibaixos, moments d’eufòria amb les grans mobilitzacions al carrer coincidint amb els 11 de setembre i moments de refredament davant les picabaralles dels polítics de fora i de dins del país, i la gent ara percep el final del procés: el 27 de setembre. Les eleccions autonòmiques, molt més enllà d’unes autonòmiques per alguns,  del 27 de setembre poden posar fi al procés i som molts els engrescats a poder-lo viure des de dins i a poder col·laborar des dels municipis a establir les bases d’un nou estat.

Però encara hi afegiria un altre detonant. Estem cansats, molt cansats d’esmorzar cada dia amb un nou cas de corrupció sobre la taula, de capitals evadits a paradisos fiscals, de diners opacs a la hisenda pública, de petites corrupteles, de gent col·locada a dit als seus llocs de treball a l’administració, de concursos públics guanyats sense claredat, de contractes allargats sense explicacions... Esmorzar cada dia aquest menú, barrejat amb una política mediocre i poc il·lusionant, acaba produint certes nàusees en la majoria de la població. Una població cansada, farta, esgotada i amb ganes d’una altra política. I alguns s’han convençut que una altra manera de fer política és possible i la manera de començar a canviar les coses és des de la trinxera, a peu de carrer i en contacte directe amb la gent. I... quin millor escenari per començar arrencar aquests canvis que la política municipal, aquella que et toca la pell?

El meu perquè...

dissabte 11 d'abril de 2015

I ara un blog? Alguns es preguntaran per què ara. Els motius principals són dos (a part que per mi qualsevol excusa és bona per escriure), feia molt temps que la idea d’obrir un blog voltava pel meu cap i crec que ara és el moment. El que vull explicar amb aquest primer post és prou important com per començar per aquí. Si algú tenia dubtes ahir van quedar esvaïdes. Sí, al final sí, sóc la tercera en la candidatura d'ERC Cabrils per les properes eleccions municipals.

No crec que necessiti justificar les meves decisions personals més enllà del meu cercle més íntim de família i amics però com m’agrada que les coses siguin clares i transparents sempre em quedaré més tranquil·la posant-ho negre sobre blanc i per això sempre millor començar per les parts bones.

Per què ho faig? Doncs perquè crec que puc aportar el meu gra de sorra a fer millor el poble que m'estimo. Perquè sí, s'ha de millorar, i molt. No m'agrada com s'han fet les coses fins ara, i no sóc de les que em quedi al sofà criticant-ho, m'agrada mullar-me (al futbol i a les AMPA’s  saben del què parlo), actuar i participar, i per això dono aquest pas. Perquè, com escrivia Machado, el camí es fa caminant.

Les parts menys bones? Com sempre, res de nou tampoc m’enganyaré, les crítiques interessades d'uns quants. Sí, és cert, en cap moment renegaré del meu passat, fa 4 anys formava part d’una una altra llista de progrés, com a independent. Un partit que en els dos anys en que vaig estar-hi no va saber llegir els canvis de la societat catalana i es va quedar estancat, immòbil, paralitzat i diluint-se poc a poc. Per aquest motiu, per coherència personal amb les meves creences, les que des de ben petita em van ensenyar a casa i les que he anat aprenent al llarg de la meva vida, vaig decidir no acceptar el càrrec de regidora quan m'ho van demanar. I precisament per aquestes mateixes creences tampoc vaig acceptar fa uns anys les propostes de partits que ara es diuen independentistes per anar a les seves llistes.

Precisament per aquestes creences he acceptat la proposta d'ERC i d'en Xavier Viudez, per acompanyar-los en aquest camí, un camí que es presenta apassionant i que com diu el proverbi africà, “si vols anar ràpid camina sol, si vols arribar lluny ves-hi acompanyat”.

El cor i el cap em diuen que no podia triar millors companys de viatge.