Va por ti Princesa!

Ràbia. Una ràbia intensa i profunda, molt profunda. Un procés llarg i molt dolorós, una malaltia, un cop més injusta, que arriba per segar una vida jove i deixar una família esquinçada per sempre.

Però aquest cop és pitjor, simplement, perquè ella és amiga meva. Però després de molta angoixa, molta pena i moltes llàgrimes per ella i per tres criatures que s'han quedat sense mare i una mare a la que li han pres la filla i un home que s'ha quedat sense la seva parella no vull plorar més. Només vull recordar tots els bons moments.

Sí Auri, porque hubieron muchos, decenas de desayunos compartidos en la Rosy; de despedidas de autobuses con niños de excursión; de alguna comida pero centenares de cenas; de fiestas de cole y reuniones de AMPA; de cervecitas en La Concordia y discusiones absurdas; de alguna que otra caminata y muchas cenas de bocata en la playa con todos los peques; de alguna que otra noche de bailoteo desenfrenado (porqué.... como te gustaba bailar!!!) y de la conexión (ya para toda mi vida) del "Chiquilla" de Seguridad Social contigo.

Como hoy ha dicho una amiga común "sempre ens quedarà la seva rialla i la seva melena morena".

Esta última copa va por ti Princesa!!

No es moren... les maten

No es moren... les maten. No es moren... les assassinen. No es moren... un home acaba amb la seva vida violentament. Però, fins i tot, la manera d'expressar-ho d'alguns mitjans de comunicació porta a la confusió, a mantenir una situació dramàtica i a la que poc a poc ens hem anat "acostumant"... Davant de cada nou assassinat, i aquest any en van 30, un esglai, una exclamació d'horror, comentaris davant la notícia que ens expliquen al TN i...  poc més.

Però, no és un poc més, és un degoteig de noms, un degoteig de dones reals, amb vides reals, amb pares, algunes amb fills, amb il.lusions i decepcions, amb amors i odis, amb amics... 792 dones reals de carn i ossos assassinades des de 2003.

792 dones a les que els assassins haguessin matat igual, però si la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere hagués estat aplicada amb criteris rigorosos, alguna avui poder continuaria la seva vida. 792 dones de les quals moltes seguirien amb les seves rutines de no haver patit les partides pressupostàries de lluita contra aquesta violència retallades, de fins el 17%, només en el darrer exercici.

Davant d'aquesta situació cal triar i prendre posició. Seguim esglaiats, a cada assassinat una mica menys d'horror, davant el degoteig imparable del TN. O ens plantem i exigim, amb contundència, l'aplicació de la llei existent i la inversió i implicació en polítiques serioses de prevenció i educació. Una educació de ben petits de respecte entre gèneres, d'igualtat real a l'escola, a les famílies, als mitjans de comunicació, a les joguines... Perquè, malauradament, cada minut que endarrerim aquestes mesures ens convertim en còmplices passius dels propers assassinats, mirant-ho des de casa sense rebelar-nos i convertint cada nova mort només en una nova xifra en la freda estadística de dones assassinades en mans d'algú que, un dia, les va estimar.

Abandonaments temporals...

Com aquelles dones que, en plena postguerra, es quedaven embarassades en el pitjor moment, i de la pitjor persona, i es veien obligades a abandonar la seva criatura a la porta d’un convent perquè elles no tenien ni els mitjans ni els recursos per tenir-ne cura... així em sento amb el naixement d’aquest blog.

Tot i ser desitjat, rumiat i reflexionat durant temps vaig decidir parir-lo, probablement, en un dels pitjors moments de la meva vida per tenir-ne la cura i el mim que necessita. Un moment de terrabastall a tots els nivells, laboral, polític, emocional... Intentar escriure, amb pausa i reflexió, de temes que et toquen de prop  quan la vida laboral t’arrossega per una banda, la política t’estira per una altra i sentiments diversos i contradictoris cap a més enllà, és complicat. Difícil trobar el moment de pausa per escriure des del cor.

Masses coses en pocs mesos... canvis, responsabilitats, entrebancs, sorpreses... però tan és pernoperdreelspapers va néixer com un desig i els desitjos s’han d’intentar mantenir, costi el que costi, per poder sentir-se satisfeta i feliç de les pròpies fites. Així... passada la nova punta de feina, sí una Festa Major pot ser una punta excepcional de feina per una regidora d’un poble petit, em faig el propòsit ferm d’agafar el fil i escriure amb continuïtat. S’ho mereix el moment històric que vivim, s’ho mereix la meva nova implicació política i s’ho mereixen els meus sentiments amb coherències i contradiccions.