Abandonaments temporals...

Com aquelles dones que, en plena postguerra, es quedaven embarassades en el pitjor moment, i de la pitjor persona, i es veien obligades a abandonar la seva criatura a la porta d’un convent perquè elles no tenien ni els mitjans ni els recursos per tenir-ne cura... així em sento amb el naixement d’aquest blog.

Tot i ser desitjat, rumiat i reflexionat durant temps vaig decidir parir-lo, probablement, en un dels pitjors moments de la meva vida per tenir-ne la cura i el mim que necessita. Un moment de terrabastall a tots els nivells, laboral, polític, emocional... Intentar escriure, amb pausa i reflexió, de temes que et toquen de prop  quan la vida laboral t’arrossega per una banda, la política t’estira per una altra i sentiments diversos i contradictoris cap a més enllà, és complicat. Difícil trobar el moment de pausa per escriure des del cor.

Masses coses en pocs mesos... canvis, responsabilitats, entrebancs, sorpreses... però tan és pernoperdreelspapers va néixer com un desig i els desitjos s’han d’intentar mantenir, costi el que costi, per poder sentir-se satisfeta i feliç de les pròpies fites. Així... passada la nova punta de feina, sí una Festa Major pot ser una punta excepcional de feina per una regidora d’un poble petit, em faig el propòsit ferm d’agafar el fil i escriure amb continuïtat. S’ho mereix el moment històric que vivim, s’ho mereix la meva nova implicació política i s’ho mereixen els meus sentiments amb coherències i contradiccions.