Així no...

Com tantes dones de la meva generació (en tinc 48 i sense complexes) jugo un munt de papers a l’auca, tinc la meva professió (apassionant, absorbent... ), tinc una parella, sóc filla i germana, sóc amiga tant com puc, ajudo en una entitat, faig de política a nivell local i comarcal i… sóc mare. I sense dubtes aquest és el paper més complicat de tots els de l’auca.

I, en determinats moments de l’any, es complica molt més. Per mi és especialment complicada l’arribada de les festes majors d’estiu a la comarca. Si em poso en la seva pell (la dels meus fills, amb la seva edat)  recordo amb emoció l’arribada d’aquestes, l’ampliació de la llibertat (perquè eren festes), l’arribada al poble (perquè en aquella època era la del teu poble i com a molt la del veí) d’un grup que et feia especial il·lusió (recordo ple de festes majors a Vilassar de Mar amb l’Orquestra Plateria), el primer petó d’amagat darrera de l’escenari…

Però aquestes festes han quedat en això, en el record d’uns anys passats. Es cert que els temps canvien, faltaria, però això no implica ser comprensius amb determinats comportaments. Hem passat anys criticant, fins a l’extenuació, i lluitant contra el turisme de sol i platja al nostre país. Del turisme de milers de britànics i alemanys amb un únic objectiu:  fer ingestes massives d’alcohol per torrar-se després a les platges. Doncs, sense necessitat de torrar-se a les platges, en això s’han convertit moltes de les festes majors de la comarca (i suposo que del país) per a moltes de les nostres criatures. La publicitat de Nits Joves, Nits Boges, Barraques, Gimcanes etíliques, birres a un euro o 5 a 4 euros... és exactament el mateix model. L’excusa de la festa major per sortir a beure fins a caure inconscients.  I la culpa aquí és compartida, és de tots. Els primers, nosaltres:  els pares, no marcar uns horaris, no tenir un control, ser excessivament laxes amb criatures que no tenen edat per estar pel carrer per molt festa major que sigui, facilita, i molt, aquests fets. Darrera els pares, tots els establiments (comercials o d’oci) que estan venent i servint, impunement, begudes alcohòliques d’alta graduació a totes aquestes criatures (perquè en alguns casos parlem de NENS de 12 i 13 anys) que acaben en ingressos hospitalaris amb comes etílics, o en el menor dels casos en ensurts importants. I per últim les administracions, que permeten, i publiciten, trobades, “festes” o esdeveniments basats simplement en la ingesta d’alcohol sense mesura.

Doncs igual que la culpa... la responsabilitat està en les nostres mans, una mica en la de tots. I si no fem un esforç per col·laborar entre tots, això se’ns escapa de les mans (si no se’ns ha escapat ja). Cal que els pares deixem d’una banda els complexes d’autoritarisme per començar a marcar normes i límits; cal que aquells que estan delinquint (perquè vendre alcohol a menors és delicte) siguin perseguits  per la llei i castigats (un parell de tancaments de locals posaria les piles a més d’un). I cal que l’administració col·labori per eradicar aquesta mena de festes i fer polítiques actives per establir una altra mena d’oci juvenil.

Si ens hi posem de veritat, tots, ho aconseguirem. I de ben segur que els nostres fills quan tinguin la nostra edat ens ho acabaran agraint

De sabors i oportunitats...

Agredolç. Un sabor que mai m’ha agradat gaire. No he entès mai la passió  d’alguna gent per aquest sabor tan característic del menjar asiàtic. I de sobte un dia m’adono... agredolces són moltes situacions de la vida, situacions que et deixen aquest regust enganxat al paladar i que és difícil de fer-lo passar.

Agredolces poden ser relacions que et porten a tocar la part més dolça de la vida per després submergir-te en un bany d’amargor. Agredolces seran algunes experiències laborals, a les que arribes pensant haver trobat la feina de la teva vida i de sobte t’adones que allò no era.

Però de sobte l’agredolç és pot convertir en un altre sabor, un sabor intens amb un punt de picant que et desperta els sentits i et fa sentir que ara sí, que això sí, i aquest gust pot fer que en quinze dies et sentis satisfeta del què has fet fins ara i engrescada amb el que pots arribar a fer.

Just avui fa una setmana la renovació de l’executiva local d’Esquerra Republicana a Cabrils aprovava el meu nom com a Secretària de Comunicació, i nomes una setmana abans la Comarcal s’havia avançat i em ratificava, en Congrés Ordinari, Secretària d’Imatge i Comunicació del Maresme. Una rebuda amb el braços oberts a un projecte en el que crec fermament, per coherència personal, amb les polítiques d’esquerra en les que sempre he cregut, i per coherència nacional, en el camí per aconseguir la República catalana.

D’aquesta manera en només 15 dies s’han obert les portes a un treball intens, apassionant i en el que compartiré amb algunes persones molt especials experiències noves, intenses. Un treball on inventarem, innovarem comunicarem i intentarem arribar a cada racó de la comarca.

La comunicació és el meu món professional, per vocació i per convicció, i la política una de les meves passions, no puc més que agrair que un grup de gent, amb experiència en el món polític, m’hagi ofert tota la confiança per poder barrejar aquests dos móns  i dedicar-me amb hores de treball que segur que m’aportaran satisfaccions, i algun disgust, però de les que al final el sabor que em quedarà enganxat al paladar no serà l’agredolç sinó el picant amb el punt just d’intensitat.

De nens, mirades i descobriments a l'escola

Ulls brillants, caretes interessades, mans alçades, preguntes atropellades... un auditori atent al que els hi expliquen i delerosos de saber-ne més, de preguntar (quasi d’interrogar)... Un escenari engrescador per a la persona que es col·loca davant d’aquest públic menut per explicar el que sigui.

Dimecres 10 de febrer vaig tenir el plaer que l’escola de primària on van estudiar els meus fills (i a la que em sento afectivament molt vinculada) em convidés per explicar a nens de Cicle Inicial el procés de “creació” d’una revista, lligant-ho a la meva professió de periodista.

En el marc de la Setmana Cultural (enguany al voltant de l’escriptor Roald Dhal, en les celebracions del centenari del seu naixement) l’escola va convidar diversos professionals per explicar fets al voltant dels procés literari, creatiu, mecànic... del món editorial en general. La Setmana Cultural, amb un llarg recorregut a l’escola (abans Eix Tranversal) és un dels millors projectes de l’Escola L’Olivera, en ell no només s’implica el Claustre d’una manera intensa (amb un desgavell d’horaris i de grups en el que no és fàcil fer la feina, malgrat sí molt interessant) s’impliquen els nens, ja que els de Cicle Superior ajuden i prenen responsabilitats amb els més petits conformant grups absolutaments heterogenis (i cohesionant els alumnes de l’escola), s’aprofita per fer l’única excursió del curs en el que TOTA l’escola surt plegada, i s’esprem tota l’expertesa del grup de pares que estan disponibles.

Una persona com jo, no acostumada a parlar davant d’infants, i mare d’adolescents que ja té oblidada la faceta de mare de "peques", s’adona ràpidament que aquells menuts, que miren amb atenció a un adult “fora de context”, estan preparats... els mestres s’han ocupat d’informar-los, d’interessar-los fent una feina prèvia que provoca un interès desmesurat dels nens. Tenen necessitat de saber, volen conèixer més, fins i tot de tafanejar. Es formen nens amb esperit crític i inquietuds intel·lectuals, escapant del model clàssic, i fent una feina molt més importat per a l’educació i formació d’aquests nens, que la que molts cops després es trobaran en etapes superiors on, sovint, tornen a imperar antics i desfasats models memorístics.

Una experiència altament enriquidora per mi (espero que pels nens també!!), que em torna, un cop més i en van molts, a fer sentir orgullosa del sistema d’educació pública del nostre país, i del grup de professionals, vocacionals i entregats a projectes educatius engrescadors, participatius, divertits, enriquidors....