De nens, mirades i descobriments a l'escola

Ulls brillants, caretes interessades, mans alçades, preguntes atropellades... un auditori atent al que els hi expliquen i delerosos de saber-ne més, de preguntar (quasi d’interrogar)... Un escenari engrescador per a la persona que es col·loca davant d’aquest públic menut per explicar el que sigui.

Dimecres 10 de febrer vaig tenir el plaer que l’escola de primària on van estudiar els meus fills (i a la que em sento afectivament molt vinculada) em convidés per explicar a nens de Cicle Inicial el procés de “creació” d’una revista, lligant-ho a la meva professió de periodista.

En el marc de la Setmana Cultural (enguany al voltant de l’escriptor Roald Dhal, en les celebracions del centenari del seu naixement) l’escola va convidar diversos professionals per explicar fets al voltant dels procés literari, creatiu, mecànic... del món editorial en general. La Setmana Cultural, amb un llarg recorregut a l’escola (abans Eix Tranversal) és un dels millors projectes de l’Escola L’Olivera, en ell no només s’implica el Claustre d’una manera intensa (amb un desgavell d’horaris i de grups en el que no és fàcil fer la feina, malgrat sí molt interessant) s’impliquen els nens, ja que els de Cicle Superior ajuden i prenen responsabilitats amb els més petits conformant grups absolutaments heterogenis (i cohesionant els alumnes de l’escola), s’aprofita per fer l’única excursió del curs en el que TOTA l’escola surt plegada, i s’esprem tota l’expertesa del grup de pares que estan disponibles.

Una persona com jo, no acostumada a parlar davant d’infants, i mare d’adolescents que ja té oblidada la faceta de mare de "peques", s’adona ràpidament que aquells menuts, que miren amb atenció a un adult “fora de context”, estan preparats... els mestres s’han ocupat d’informar-los, d’interessar-los fent una feina prèvia que provoca un interès desmesurat dels nens. Tenen necessitat de saber, volen conèixer més, fins i tot de tafanejar. Es formen nens amb esperit crític i inquietuds intel·lectuals, escapant del model clàssic, i fent una feina molt més importat per a l’educació i formació d’aquests nens, que la que molts cops després es trobaran en etapes superiors on, sovint, tornen a imperar antics i desfasats models memorístics.

Una experiència altament enriquidora per mi (espero que pels nens també!!), que em torna, un cop més i en van molts, a fer sentir orgullosa del sistema d’educació pública del nostre país, i del grup de professionals, vocacionals i entregats a projectes educatius engrescadors, participatius, divertits, enriquidors....