No es moren... les maten

No es moren... les maten. No es moren... les assassinen. No es moren... un home acaba amb la seva vida violentament. Però, fins i tot, la manera d'expressar-ho d'alguns mitjans de comunicació porta a la confusió, a mantenir una situació dramàtica i a la que poc a poc ens hem anat "acostumant"... Davant de cada nou assassinat, i aquest any en van 30, un esglai, una exclamació d'horror, comentaris davant la notícia que ens expliquen al TN i...  poc més.

Però, no és un poc més, és un degoteig de noms, un degoteig de dones reals, amb vides reals, amb pares, algunes amb fills, amb il.lusions i decepcions, amb amors i odis, amb amics... 792 dones reals de carn i ossos assassinades des de 2003.

792 dones a les que els assassins haguessin matat igual, però si la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere hagués estat aplicada amb criteris rigorosos, alguna avui poder continuaria la seva vida. 792 dones de les quals moltes seguirien amb les seves rutines de no haver patit les partides pressupostàries de lluita contra aquesta violència retallades, de fins el 17%, només en el darrer exercici.

Davant d'aquesta situació cal triar i prendre posició. Seguim esglaiats, a cada assassinat una mica menys d'horror, davant el degoteig imparable del TN. O ens plantem i exigim, amb contundència, l'aplicació de la llei existent i la inversió i implicació en polítiques serioses de prevenció i educació. Una educació de ben petits de respecte entre gèneres, d'igualtat real a l'escola, a les famílies, als mitjans de comunicació, a les joguines... Perquè, malauradament, cada minut que endarrerim aquestes mesures ens convertim en còmplices passius dels propers assassinats, mirant-ho des de casa sense rebelar-nos i convertint cada nova mort només en una nova xifra en la freda estadística de dones assassinades en mans d'algú que, un dia, les va estimar.

Abandonaments temporals...

Com aquelles dones que, en plena postguerra, es quedaven embarassades en el pitjor moment, i de la pitjor persona, i es veien obligades a abandonar la seva criatura a la porta d’un convent perquè elles no tenien ni els mitjans ni els recursos per tenir-ne cura... així em sento amb el naixement d’aquest blog.

Tot i ser desitjat, rumiat i reflexionat durant temps vaig decidir parir-lo, probablement, en un dels pitjors moments de la meva vida per tenir-ne la cura i el mim que necessita. Un moment de terrabastall a tots els nivells, laboral, polític, emocional... Intentar escriure, amb pausa i reflexió, de temes que et toquen de prop  quan la vida laboral t’arrossega per una banda, la política t’estira per una altra i sentiments diversos i contradictoris cap a més enllà, és complicat. Difícil trobar el moment de pausa per escriure des del cor.

Masses coses en pocs mesos... canvis, responsabilitats, entrebancs, sorpreses... però tan és pernoperdreelspapers va néixer com un desig i els desitjos s’han d’intentar mantenir, costi el que costi, per poder sentir-se satisfeta i feliç de les pròpies fites. Així... passada la nova punta de feina, sí una Festa Major pot ser una punta excepcional de feina per una regidora d’un poble petit, em faig el propòsit ferm d’agafar el fil i escriure amb continuïtat. S’ho mereix el moment històric que vivim, s’ho mereix la meva nova implicació política i s’ho mereixen els meus sentiments amb coherències i contradiccions.

Amb la llengua no es juga....

Vergonya barrejada amb fàstic és el que sento quan penso que, de moment, vulguem o no seguim lligats a aquest país que es diu Espanya. Un país capaç de tenir un ministre d’Educació “ineducat” i pares que instrumentalitzen els seus fills com a moneda de canvi polític. De fet res gaire nou sota la capa del sol en aquest país. Un estat capaç d’utilitzar la llengua com instrument polític per remoure els instints més bàsics d’odi i nacionalisme exacerbat.

Que un ministre d’Educació enlloc de fer planera la tasca dels docents interfereixi per crear problemes... Que un ministre d’Educació sigui capaç de crear problemes allà on no n’hi havien... Que un ministre d’Educació aconsegueixi judicalitzar l’educació... Només pot ser un ministre d’Espanya i anomenar-se WERT!!

I aquest cop sí, aquest cop ens ha tocat de prop, l’Escola Pia Santa Anna de Mataró (igual que altres en el país) es veurà obligada, per sentència judicial, a impartir el 25% de les classes (a les aules on es troben els fills dels denunciants) en castellà. Pervertim el sistema democràtic, aquell sistema de la majoria per protegir  a la minoria, per convertir-lo en un sistema que protegeix a una minoria sacrificant a la majoria. Perquè aquesta sentència obligarà als 25?, 26?, 28? nens restants de les classes de 3er D i 5è C a fer el 25% de les seves classes en castellà, sense haver-ho triat, ni ells ni els seus pares, sense poder decidir si ho volen o no, i per imposició d’un jutge. Bonica manera de malmetre la convivència lingüística que fa més de 35 existeix a Catalunya i infame manera d’enganyar a la població de la resta de l’estat espanyol quan el ministre té la poca vergonya, SI POCA VERGONYA, de dir que el castellà pateix a Catalunya la mateixa persecució i marginació que el català en època franquista (aquella que sembla ser que enyoren tant determinats cercles). Sr. Wert els meus fills, i en tinc dos, han estudiat en el sistema d’ensenyament català des dels 3 anys, avui en tenen 19 i quasi 15, i li asseguro que estudiant en aquest sistema “tan discriminatori” i tenint el català com a llengua materna, miri per on els dos han tingut l’oportunitat de viatjar a les espanyes i s’han  bellugat perfectament amb un castellà en el que tothom els entenia.

A pares i polítics falsejadors de la realitat... una mica més de classes d’història, democràcia i convivència i un molt menys de totalitarisme i terrorisme lingüístic!!!

Despullada en campanya

Apassionant i esgotadora. Engrescadora i frustrant. Absorbent, divertida, il·lusionant, decebedora... Són els adjectius amb els que definiria el que implica estar immersa en la preparació d’una campanya electoral municipal.

Mesos de treball en la preparació d’un programa que intenti fer del teu poble un lloc millor, millor gestionat, millor governat... perquè te l’estimes i el vols millor i saps que és possible. Mesos i mesos d’esgarrapar minuts d’on no n’hi han per anar a reunions, per veure’t amb gent d’entitats, d’associacions, de diferents col·lectius, per intentar dissenyar un programa il·lusionant però realista, que no faci volar coloms de projectes faraònics i desmesurats, que es prometen sense tenir en compte ni les necessitats ni les possibilitats econòmiques del poble.

Mesos que et serveixen per conèixer cada detall del teu poble, cada mancança, cada racó. Hores de treball que t’ajuden a conèixer a fons a gent a la que quedes lligada d’una manera íntima i profunda després de sessions de feina inacabables, de discussions, d’enfrontaments (de vegades per coses tan simples com la paraula clau que ha de definir un dels punts programàtics).

I de sobte, després de mesos de treball en silenci, la campanya arrenca de veritat i t’adones que això és real i un dia et toca parlar en públic i tot i que ets una persona expressiva, amb facilitat de paraula i que s’imagina que per formació saps comunicar, de sobte un nus a la boca de l’estómac et fa dubtar si seràs capaç perquè, aquest cop, no es tracta de donar una informació, una opinió, una història. Aquest cop es tracta de fer arribar a la gent allò en el que creus, i entre la gent que t’escolta hi ha gent que t’estima, creu en tu i coneix la feina que has fet fins arribar a aquell moment i aquests seran més o menys fàcils de convèncer, però també hi ha l’altra gent, gent que no et coneix i et preocupa ser realment capaç de transmetre tot allò en el que creus fermament, fer arribar les il·lusions en les que has treballat i que creguin que tot allò que els hi estàs dient els hi expliques des de la sinceritat més absoluta.

De moment les cartes estan sobre la taula i el joc ha començat!!

Tot són sentiments...

Sentiments. Mai saps on et porten, ni on acabaràs per culpa d'ells. Els hi intentem explicar. T'equivocaràs, una i mil vegades, t'enganyaran, una i mil vegades, et decebran però també et donaran satisfaccions. I ploraràs, ploraràs com si no hi hagués final, com si no hi hagués demà i s'hagués d'acabar el món, però l'endemà t'aixecaràs i veuràs que sí, que malauradament la vida continua, el sol brilla i la gent segueix fent la seva i tu tornaràs a plorar. En aquest moment hauràs de decidir. I només hi ha dues opcions que parteixen d'allà mateix. Primer de tot aixugar-se les llàgrimes ( arregla alguna cosa plorar? No, oi?, doncs deixa de plorar) i a partir d'aquí dos camins: superar, oblidar i continuar. O: convèncer -te que allò és el que realment vols i lluitar, lluitar per aquell amor, per aquell amic, per aquella persona que no vols perdre.

I tot això els hi volem fer entendre a unes personetes a les que intentem educar en el camp emocional quan nosaltres, amb tantes experiències a les espatlles, encara no som capaços de gestionar. Però.... a qui volem enganyar? Els sentiments ni s'ensenyen, ni s'aprenen, ni s'amaguen, ni es dominen. Afortunadament a molts encara ens dirigeixen la vida els sentiments sincers.