Ja.... 27S

I ja ha arribat. Ja és 27 de setembre. La data en la que molts teníem la vista fixada des de feia mesos. Una data marcada en vermell al calendari. I tot i que ja és 27 de setembre encara queden nou hores perquè les primeres paperetes comencin a caure a l'urna.

Hem arribat al final. El final d'una campanya que no ha estat "normal", "la campanya de la nostra vida", una campanya on la ciutadania ha estat la màxima protagonista, una ciutadania que ha ocupat places, sales i salons per escoltar uns candidats que han trepitjat el territori de nord a sud i d'est a oest. Una campanya en la què els grans protagonistes han estat la il.lusió i els somriures, malgrat els atacs, les mentides i la por que molts han volgut erigir com a grans arguments per votar en contra. En contra de la nostra independència.

Però aquest final d'una campanya intensa, engrescadora, diferent, divertida i un pèl caòtica (sí ara ja ho podem dir caòtica encara que de portes enfora ningú ho hagi notat) només és el principi d'una nova història, la nostra història, perquè siguin quin siguin els resultats en unes 22 hores, la nostra història canviarà. I haurem estat nosaltres, tots nosaltres, els protagonistes d'aquest canvi. Com va dir ahir Junqueras "els protagonistes de la història més bonica que pot viure un poble. La història de la llibertat".

I demà, quan les paperetes comencin a omplir les urnes, seguirem pensant. Pensant en tots aquells que no hi són i els hagués agradat ser; d'aquells que no hi seran i mereixerien estar; d'aquells que ho van somiar i van marxar sense veure-ho. I per tots ells demà les paperetes que, poc a poc però constantment, vagin omplint urnes a les seus electorals d'arreu de Catalunya, seran molt més que un trosset de paper amb una opció política, seran el somni d'un país.

Seran els vots dels que hi som i dels que ja no. Seran el vot de la dignitat i de la història.

Va por ti Princesa!

Ràbia. Una ràbia intensa i profunda, molt profunda. Un procés llarg i molt dolorós, una malaltia, un cop més injusta, que arriba per segar una vida jove i deixar una família esquinçada per sempre.

Però aquest cop és pitjor, simplement, perquè ella és amiga meva. Però després de molta angoixa, molta pena i moltes llàgrimes per ella i per tres criatures que s'han quedat sense mare i una mare a la que li han pres la filla i un home que s'ha quedat sense la seva parella no vull plorar més. Només vull recordar tots els bons moments.

Sí Auri, porque hubieron muchos, decenas de desayunos compartidos en la Rosy; de despedidas de autobuses con niños de excursión; de alguna comida pero centenares de cenas; de fiestas de cole y reuniones de AMPA; de cervecitas en La Concordia y discusiones absurdas; de alguna que otra caminata y muchas cenas de bocata en la playa con todos los peques; de alguna que otra noche de bailoteo desenfrenado (porqué.... como te gustaba bailar!!!) y de la conexión (ya para toda mi vida) del "Chiquilla" de Seguridad Social contigo.

Como hoy ha dicho una amiga común "sempre ens quedarà la seva rialla i la seva melena morena".

Esta última copa va por ti Princesa!!

No es moren... les maten

No es moren... les maten. No es moren... les assassinen. No es moren... un home acaba amb la seva vida violentament. Però, fins i tot, la manera d'expressar-ho d'alguns mitjans de comunicació porta a la confusió, a mantenir una situació dramàtica i a la que poc a poc ens hem anat "acostumant"... Davant de cada nou assassinat, i aquest any en van 30, un esglai, una exclamació d'horror, comentaris davant la notícia que ens expliquen al TN i...  poc més.

Però, no és un poc més, és un degoteig de noms, un degoteig de dones reals, amb vides reals, amb pares, algunes amb fills, amb il.lusions i decepcions, amb amors i odis, amb amics... 792 dones reals de carn i ossos assassinades des de 2003.

792 dones a les que els assassins haguessin matat igual, però si la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere hagués estat aplicada amb criteris rigorosos, alguna avui poder continuaria la seva vida. 792 dones de les quals moltes seguirien amb les seves rutines de no haver patit les partides pressupostàries de lluita contra aquesta violència retallades, de fins el 17%, només en el darrer exercici.

Davant d'aquesta situació cal triar i prendre posició. Seguim esglaiats, a cada assassinat una mica menys d'horror, davant el degoteig imparable del TN. O ens plantem i exigim, amb contundència, l'aplicació de la llei existent i la inversió i implicació en polítiques serioses de prevenció i educació. Una educació de ben petits de respecte entre gèneres, d'igualtat real a l'escola, a les famílies, als mitjans de comunicació, a les joguines... Perquè, malauradament, cada minut que endarrerim aquestes mesures ens convertim en còmplices passius dels propers assassinats, mirant-ho des de casa sense rebelar-nos i convertint cada nova mort només en una nova xifra en la freda estadística de dones assassinades en mans d'algú que, un dia, les va estimar.

Abandonaments temporals...

Com aquelles dones que, en plena postguerra, es quedaven embarassades en el pitjor moment, i de la pitjor persona, i es veien obligades a abandonar la seva criatura a la porta d’un convent perquè elles no tenien ni els mitjans ni els recursos per tenir-ne cura... així em sento amb el naixement d’aquest blog.

Tot i ser desitjat, rumiat i reflexionat durant temps vaig decidir parir-lo, probablement, en un dels pitjors moments de la meva vida per tenir-ne la cura i el mim que necessita. Un moment de terrabastall a tots els nivells, laboral, polític, emocional... Intentar escriure, amb pausa i reflexió, de temes que et toquen de prop  quan la vida laboral t’arrossega per una banda, la política t’estira per una altra i sentiments diversos i contradictoris cap a més enllà, és complicat. Difícil trobar el moment de pausa per escriure des del cor.

Masses coses en pocs mesos... canvis, responsabilitats, entrebancs, sorpreses... però tan és pernoperdreelspapers va néixer com un desig i els desitjos s’han d’intentar mantenir, costi el que costi, per poder sentir-se satisfeta i feliç de les pròpies fites. Així... passada la nova punta de feina, sí una Festa Major pot ser una punta excepcional de feina per una regidora d’un poble petit, em faig el propòsit ferm d’agafar el fil i escriure amb continuïtat. S’ho mereix el moment històric que vivim, s’ho mereix la meva nova implicació política i s’ho mereixen els meus sentiments amb coherències i contradiccions.

Amb la llengua no es juga....

Vergonya barrejada amb fàstic és el que sento quan penso que, de moment, vulguem o no seguim lligats a aquest país que es diu Espanya. Un país capaç de tenir un ministre d’Educació “ineducat” i pares que instrumentalitzen els seus fills com a moneda de canvi polític. De fet res gaire nou sota la capa del sol en aquest país. Un estat capaç d’utilitzar la llengua com instrument polític per remoure els instints més bàsics d’odi i nacionalisme exacerbat.

Que un ministre d’Educació enlloc de fer planera la tasca dels docents interfereixi per crear problemes... Que un ministre d’Educació sigui capaç de crear problemes allà on no n’hi havien... Que un ministre d’Educació aconsegueixi judicalitzar l’educació... Només pot ser un ministre d’Espanya i anomenar-se WERT!!

I aquest cop sí, aquest cop ens ha tocat de prop, l’Escola Pia Santa Anna de Mataró (igual que altres en el país) es veurà obligada, per sentència judicial, a impartir el 25% de les classes (a les aules on es troben els fills dels denunciants) en castellà. Pervertim el sistema democràtic, aquell sistema de la majoria per protegir  a la minoria, per convertir-lo en un sistema que protegeix a una minoria sacrificant a la majoria. Perquè aquesta sentència obligarà als 25?, 26?, 28? nens restants de les classes de 3er D i 5è C a fer el 25% de les seves classes en castellà, sense haver-ho triat, ni ells ni els seus pares, sense poder decidir si ho volen o no, i per imposició d’un jutge. Bonica manera de malmetre la convivència lingüística que fa més de 35 existeix a Catalunya i infame manera d’enganyar a la població de la resta de l’estat espanyol quan el ministre té la poca vergonya, SI POCA VERGONYA, de dir que el castellà pateix a Catalunya la mateixa persecució i marginació que el català en època franquista (aquella que sembla ser que enyoren tant determinats cercles). Sr. Wert els meus fills, i en tinc dos, han estudiat en el sistema d’ensenyament català des dels 3 anys, avui en tenen 19 i quasi 15, i li asseguro que estudiant en aquest sistema “tan discriminatori” i tenint el català com a llengua materna, miri per on els dos han tingut l’oportunitat de viatjar a les espanyes i s’han  bellugat perfectament amb un castellà en el que tothom els entenia.

A pares i polítics falsejadors de la realitat... una mica més de classes d’història, democràcia i convivència i un molt menys de totalitarisme i terrorisme lingüístic!!!