De sabors i oportunitats...

Agredolç. Un sabor que mai m’ha agradat gaire. No he entès mai la passió  d’alguna gent per aquest sabor tan característic del menjar asiàtic. I de sobte un dia m’adono... agredolces són moltes situacions de la vida, situacions que et deixen aquest regust enganxat al paladar i que és difícil de fer-lo passar.

Agredolces poden ser relacions que et porten a tocar la part més dolça de la vida per després submergir-te en un bany d’amargor. Agredolces seran algunes experiències laborals, a les que arribes pensant haver trobat la feina de la teva vida i de sobte t’adones que allò no era.

Però de sobte l’agredolç és pot convertir en un altre sabor, un sabor intens amb un punt de picant que et desperta els sentits i et fa sentir que ara sí, que això sí, i aquest gust pot fer que en quinze dies et sentis satisfeta del què has fet fins ara i engrescada amb el que pots arribar a fer.

Just avui fa una setmana la renovació de l’executiva local d’Esquerra Republicana a Cabrils aprovava el meu nom com a Secretària de Comunicació, i nomes una setmana abans la Comarcal s’havia avançat i em ratificava, en Congrés Ordinari, Secretària d’Imatge i Comunicació del Maresme. Una rebuda amb el braços oberts a un projecte en el que crec fermament, per coherència personal, amb les polítiques d’esquerra en les que sempre he cregut, i per coherència nacional, en el camí per aconseguir la República catalana.

D’aquesta manera en només 15 dies s’han obert les portes a un treball intens, apassionant i en el que compartiré amb algunes persones molt especials experiències noves, intenses. Un treball on inventarem, innovarem comunicarem i intentarem arribar a cada racó de la comarca.

La comunicació és el meu món professional, per vocació i per convicció, i la política una de les meves passions, no puc més que agrair que un grup de gent, amb experiència en el món polític, m’hagi ofert tota la confiança per poder barrejar aquests dos móns  i dedicar-me amb hores de treball que segur que m’aportaran satisfaccions, i algun disgust, però de les que al final el sabor que em quedarà enganxat al paladar no serà l’agredolç sinó el picant amb el punt just d’intensitat.

De nens, mirades i descobriments a l'escola

Ulls brillants, caretes interessades, mans alçades, preguntes atropellades... un auditori atent al que els hi expliquen i delerosos de saber-ne més, de preguntar (quasi d’interrogar)... Un escenari engrescador per a la persona que es col·loca davant d’aquest públic menut per explicar el que sigui.

Dimecres 10 de febrer vaig tenir el plaer que l’escola de primària on van estudiar els meus fills (i a la que em sento afectivament molt vinculada) em convidés per explicar a nens de Cicle Inicial el procés de “creació” d’una revista, lligant-ho a la meva professió de periodista.

En el marc de la Setmana Cultural (enguany al voltant de l’escriptor Roald Dhal, en les celebracions del centenari del seu naixement) l’escola va convidar diversos professionals per explicar fets al voltant dels procés literari, creatiu, mecànic... del món editorial en general. La Setmana Cultural, amb un llarg recorregut a l’escola (abans Eix Tranversal) és un dels millors projectes de l’Escola L’Olivera, en ell no només s’implica el Claustre d’una manera intensa (amb un desgavell d’horaris i de grups en el que no és fàcil fer la feina, malgrat sí molt interessant) s’impliquen els nens, ja que els de Cicle Superior ajuden i prenen responsabilitats amb els més petits conformant grups absolutaments heterogenis (i cohesionant els alumnes de l’escola), s’aprofita per fer l’única excursió del curs en el que TOTA l’escola surt plegada, i s’esprem tota l’expertesa del grup de pares que estan disponibles.

Una persona com jo, no acostumada a parlar davant d’infants, i mare d’adolescents que ja té oblidada la faceta de mare de "peques", s’adona ràpidament que aquells menuts, que miren amb atenció a un adult “fora de context”, estan preparats... els mestres s’han ocupat d’informar-los, d’interessar-los fent una feina prèvia que provoca un interès desmesurat dels nens. Tenen necessitat de saber, volen conèixer més, fins i tot de tafanejar. Es formen nens amb esperit crític i inquietuds intel·lectuals, escapant del model clàssic, i fent una feina molt més importat per a l’educació i formació d’aquests nens, que la que molts cops després es trobaran en etapes superiors on, sovint, tornen a imperar antics i desfasats models memorístics.

Una experiència altament enriquidora per mi (espero que pels nens també!!), que em torna, un cop més i en van molts, a fer sentir orgullosa del sistema d’educació pública del nostre país, i del grup de professionals, vocacionals i entregats a projectes educatius engrescadors, participatius, divertits, enriquidors....

Ja.... 27S

I ja ha arribat. Ja és 27 de setembre. La data en la que molts teníem la vista fixada des de feia mesos. Una data marcada en vermell al calendari. I tot i que ja és 27 de setembre encara queden nou hores perquè les primeres paperetes comencin a caure a l'urna.

Hem arribat al final. El final d'una campanya que no ha estat "normal", "la campanya de la nostra vida", una campanya on la ciutadania ha estat la màxima protagonista, una ciutadania que ha ocupat places, sales i salons per escoltar uns candidats que han trepitjat el territori de nord a sud i d'est a oest. Una campanya en la què els grans protagonistes han estat la il.lusió i els somriures, malgrat els atacs, les mentides i la por que molts han volgut erigir com a grans arguments per votar en contra. En contra de la nostra independència.

Però aquest final d'una campanya intensa, engrescadora, diferent, divertida i un pèl caòtica (sí ara ja ho podem dir caòtica encara que de portes enfora ningú ho hagi notat) només és el principi d'una nova història, la nostra història, perquè siguin quin siguin els resultats en unes 22 hores, la nostra història canviarà. I haurem estat nosaltres, tots nosaltres, els protagonistes d'aquest canvi. Com va dir ahir Junqueras "els protagonistes de la història més bonica que pot viure un poble. La història de la llibertat".

I demà, quan les paperetes comencin a omplir les urnes, seguirem pensant. Pensant en tots aquells que no hi són i els hagués agradat ser; d'aquells que no hi seran i mereixerien estar; d'aquells que ho van somiar i van marxar sense veure-ho. I per tots ells demà les paperetes que, poc a poc però constantment, vagin omplint urnes a les seus electorals d'arreu de Catalunya, seran molt més que un trosset de paper amb una opció política, seran el somni d'un país.

Seran els vots dels que hi som i dels que ja no. Seran el vot de la dignitat i de la història.

Va por ti Princesa!

Ràbia. Una ràbia intensa i profunda, molt profunda. Un procés llarg i molt dolorós, una malaltia, un cop més injusta, que arriba per segar una vida jove i deixar una família esquinçada per sempre.

Però aquest cop és pitjor, simplement, perquè ella és amiga meva. Però després de molta angoixa, molta pena i moltes llàgrimes per ella i per tres criatures que s'han quedat sense mare i una mare a la que li han pres la filla i un home que s'ha quedat sense la seva parella no vull plorar més. Només vull recordar tots els bons moments.

Sí Auri, porque hubieron muchos, decenas de desayunos compartidos en la Rosy; de despedidas de autobuses con niños de excursión; de alguna comida pero centenares de cenas; de fiestas de cole y reuniones de AMPA; de cervecitas en La Concordia y discusiones absurdas; de alguna que otra caminata y muchas cenas de bocata en la playa con todos los peques; de alguna que otra noche de bailoteo desenfrenado (porqué.... como te gustaba bailar!!!) y de la conexión (ya para toda mi vida) del "Chiquilla" de Seguridad Social contigo.

Como hoy ha dicho una amiga común "sempre ens quedarà la seva rialla i la seva melena morena".

Esta última copa va por ti Princesa!!

No es moren... les maten

No es moren... les maten. No es moren... les assassinen. No es moren... un home acaba amb la seva vida violentament. Però, fins i tot, la manera d'expressar-ho d'alguns mitjans de comunicació porta a la confusió, a mantenir una situació dramàtica i a la que poc a poc ens hem anat "acostumant"... Davant de cada nou assassinat, i aquest any en van 30, un esglai, una exclamació d'horror, comentaris davant la notícia que ens expliquen al TN i...  poc més.

Però, no és un poc més, és un degoteig de noms, un degoteig de dones reals, amb vides reals, amb pares, algunes amb fills, amb il.lusions i decepcions, amb amors i odis, amb amics... 792 dones reals de carn i ossos assassinades des de 2003.

792 dones a les que els assassins haguessin matat igual, però si la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere hagués estat aplicada amb criteris rigorosos, alguna avui poder continuaria la seva vida. 792 dones de les quals moltes seguirien amb les seves rutines de no haver patit les partides pressupostàries de lluita contra aquesta violència retallades, de fins el 17%, només en el darrer exercici.

Davant d'aquesta situació cal triar i prendre posició. Seguim esglaiats, a cada assassinat una mica menys d'horror, davant el degoteig imparable del TN. O ens plantem i exigim, amb contundència, l'aplicació de la llei existent i la inversió i implicació en polítiques serioses de prevenció i educació. Una educació de ben petits de respecte entre gèneres, d'igualtat real a l'escola, a les famílies, als mitjans de comunicació, a les joguines... Perquè, malauradament, cada minut que endarrerim aquestes mesures ens convertim en còmplices passius dels propers assassinats, mirant-ho des de casa sense rebelar-nos i convertint cada nova mort només en una nova xifra en la freda estadística de dones assassinades en mans d'algú que, un dia, les va estimar.