Ja.... 27S

I ja ha arribat. Ja és 27 de setembre. La data en la que molts teníem la vista fixada des de feia mesos. Una data marcada en vermell al calendari. I tot i que ja és 27 de setembre encara queden nou hores perquè les primeres paperetes comencin a caure a l'urna.

Hem arribat al final. El final d'una campanya que no ha estat "normal", "la campanya de la nostra vida", una campanya on la ciutadania ha estat la màxima protagonista, una ciutadania que ha ocupat places, sales i salons per escoltar uns candidats que han trepitjat el territori de nord a sud i d'est a oest. Una campanya en la què els grans protagonistes han estat la il.lusió i els somriures, malgrat els atacs, les mentides i la por que molts han volgut erigir com a grans arguments per votar en contra. En contra de la nostra independència.

Però aquest final d'una campanya intensa, engrescadora, diferent, divertida i un pèl caòtica (sí ara ja ho podem dir caòtica encara que de portes enfora ningú ho hagi notat) només és el principi d'una nova història, la nostra història, perquè siguin quin siguin els resultats en unes 22 hores, la nostra història canviarà. I haurem estat nosaltres, tots nosaltres, els protagonistes d'aquest canvi. Com va dir ahir Junqueras "els protagonistes de la història més bonica que pot viure un poble. La història de la llibertat".

I demà, quan les paperetes comencin a omplir les urnes, seguirem pensant. Pensant en tots aquells que no hi són i els hagués agradat ser; d'aquells que no hi seran i mereixerien estar; d'aquells que ho van somiar i van marxar sense veure-ho. I per tots ells demà les paperetes que, poc a poc però constantment, vagin omplint urnes a les seus electorals d'arreu de Catalunya, seran molt més que un trosset de paper amb una opció política, seran el somni d'un país.

Seran els vots dels que hi som i dels que ja no. Seran el vot de la dignitat i de la història.

Va por ti Princesa!

Ràbia. Una ràbia intensa i profunda, molt profunda. Un procés llarg i molt dolorós, una malaltia, un cop més injusta, que arriba per segar una vida jove i deixar una família esquinçada per sempre.

Però aquest cop és pitjor, simplement, perquè ella és amiga meva. Però després de molta angoixa, molta pena i moltes llàgrimes per ella i per tres criatures que s'han quedat sense mare i una mare a la que li han pres la filla i un home que s'ha quedat sense la seva parella no vull plorar més. Només vull recordar tots els bons moments.

Sí Auri, porque hubieron muchos, decenas de desayunos compartidos en la Rosy; de despedidas de autobuses con niños de excursión; de alguna comida pero centenares de cenas; de fiestas de cole y reuniones de AMPA; de cervecitas en La Concordia y discusiones absurdas; de alguna que otra caminata y muchas cenas de bocata en la playa con todos los peques; de alguna que otra noche de bailoteo desenfrenado (porqué.... como te gustaba bailar!!!) y de la conexión (ya para toda mi vida) del "Chiquilla" de Seguridad Social contigo.

Como hoy ha dicho una amiga común "sempre ens quedarà la seva rialla i la seva melena morena".

Esta última copa va por ti Princesa!!

No es moren... les maten

No es moren... les maten. No es moren... les assassinen. No es moren... un home acaba amb la seva vida violentament. Però, fins i tot, la manera d'expressar-ho d'alguns mitjans de comunicació porta a la confusió, a mantenir una situació dramàtica i a la que poc a poc ens hem anat "acostumant"... Davant de cada nou assassinat, i aquest any en van 30, un esglai, una exclamació d'horror, comentaris davant la notícia que ens expliquen al TN i...  poc més.

Però, no és un poc més, és un degoteig de noms, un degoteig de dones reals, amb vides reals, amb pares, algunes amb fills, amb il.lusions i decepcions, amb amors i odis, amb amics... 792 dones reals de carn i ossos assassinades des de 2003.

792 dones a les que els assassins haguessin matat igual, però si la Llei Orgànica 1/2004 de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere hagués estat aplicada amb criteris rigorosos, alguna avui poder continuaria la seva vida. 792 dones de les quals moltes seguirien amb les seves rutines de no haver patit les partides pressupostàries de lluita contra aquesta violència retallades, de fins el 17%, només en el darrer exercici.

Davant d'aquesta situació cal triar i prendre posició. Seguim esglaiats, a cada assassinat una mica menys d'horror, davant el degoteig imparable del TN. O ens plantem i exigim, amb contundència, l'aplicació de la llei existent i la inversió i implicació en polítiques serioses de prevenció i educació. Una educació de ben petits de respecte entre gèneres, d'igualtat real a l'escola, a les famílies, als mitjans de comunicació, a les joguines... Perquè, malauradament, cada minut que endarrerim aquestes mesures ens convertim en còmplices passius dels propers assassinats, mirant-ho des de casa sense rebelar-nos i convertint cada nova mort només en una nova xifra en la freda estadística de dones assassinades en mans d'algú que, un dia, les va estimar.

Abandonaments temporals...

Com aquelles dones que, en plena postguerra, es quedaven embarassades en el pitjor moment, i de la pitjor persona, i es veien obligades a abandonar la seva criatura a la porta d’un convent perquè elles no tenien ni els mitjans ni els recursos per tenir-ne cura... així em sento amb el naixement d’aquest blog.

Tot i ser desitjat, rumiat i reflexionat durant temps vaig decidir parir-lo, probablement, en un dels pitjors moments de la meva vida per tenir-ne la cura i el mim que necessita. Un moment de terrabastall a tots els nivells, laboral, polític, emocional... Intentar escriure, amb pausa i reflexió, de temes que et toquen de prop  quan la vida laboral t’arrossega per una banda, la política t’estira per una altra i sentiments diversos i contradictoris cap a més enllà, és complicat. Difícil trobar el moment de pausa per escriure des del cor.

Masses coses en pocs mesos... canvis, responsabilitats, entrebancs, sorpreses... però tan és pernoperdreelspapers va néixer com un desig i els desitjos s’han d’intentar mantenir, costi el que costi, per poder sentir-se satisfeta i feliç de les pròpies fites. Així... passada la nova punta de feina, sí una Festa Major pot ser una punta excepcional de feina per una regidora d’un poble petit, em faig el propòsit ferm d’agafar el fil i escriure amb continuïtat. S’ho mereix el moment històric que vivim, s’ho mereix la meva nova implicació política i s’ho mereixen els meus sentiments amb coherències i contradiccions.

Amb la llengua no es juga....

Vergonya barrejada amb fàstic és el que sento quan penso que, de moment, vulguem o no seguim lligats a aquest país que es diu Espanya. Un país capaç de tenir un ministre d’Educació “ineducat” i pares que instrumentalitzen els seus fills com a moneda de canvi polític. De fet res gaire nou sota la capa del sol en aquest país. Un estat capaç d’utilitzar la llengua com instrument polític per remoure els instints més bàsics d’odi i nacionalisme exacerbat.

Que un ministre d’Educació enlloc de fer planera la tasca dels docents interfereixi per crear problemes... Que un ministre d’Educació sigui capaç de crear problemes allà on no n’hi havien... Que un ministre d’Educació aconsegueixi judicalitzar l’educació... Només pot ser un ministre d’Espanya i anomenar-se WERT!!

I aquest cop sí, aquest cop ens ha tocat de prop, l’Escola Pia Santa Anna de Mataró (igual que altres en el país) es veurà obligada, per sentència judicial, a impartir el 25% de les classes (a les aules on es troben els fills dels denunciants) en castellà. Pervertim el sistema democràtic, aquell sistema de la majoria per protegir  a la minoria, per convertir-lo en un sistema que protegeix a una minoria sacrificant a la majoria. Perquè aquesta sentència obligarà als 25?, 26?, 28? nens restants de les classes de 3er D i 5è C a fer el 25% de les seves classes en castellà, sense haver-ho triat, ni ells ni els seus pares, sense poder decidir si ho volen o no, i per imposició d’un jutge. Bonica manera de malmetre la convivència lingüística que fa més de 35 existeix a Catalunya i infame manera d’enganyar a la població de la resta de l’estat espanyol quan el ministre té la poca vergonya, SI POCA VERGONYA, de dir que el castellà pateix a Catalunya la mateixa persecució i marginació que el català en època franquista (aquella que sembla ser que enyoren tant determinats cercles). Sr. Wert els meus fills, i en tinc dos, han estudiat en el sistema d’ensenyament català des dels 3 anys, avui en tenen 19 i quasi 15, i li asseguro que estudiant en aquest sistema “tan discriminatori” i tenint el català com a llengua materna, miri per on els dos han tingut l’oportunitat de viatjar a les espanyes i s’han  bellugat perfectament amb un castellà en el que tothom els entenia.

A pares i polítics falsejadors de la realitat... una mica més de classes d’història, democràcia i convivència i un molt menys de totalitarisme i terrorisme lingüístic!!!

Despullada en campanya

Apassionant i esgotadora. Engrescadora i frustrant. Absorbent, divertida, il·lusionant, decebedora... Són els adjectius amb els que definiria el que implica estar immersa en la preparació d’una campanya electoral municipal.

Mesos de treball en la preparació d’un programa que intenti fer del teu poble un lloc millor, millor gestionat, millor governat... perquè te l’estimes i el vols millor i saps que és possible. Mesos i mesos d’esgarrapar minuts d’on no n’hi han per anar a reunions, per veure’t amb gent d’entitats, d’associacions, de diferents col·lectius, per intentar dissenyar un programa il·lusionant però realista, que no faci volar coloms de projectes faraònics i desmesurats, que es prometen sense tenir en compte ni les necessitats ni les possibilitats econòmiques del poble.

Mesos que et serveixen per conèixer cada detall del teu poble, cada mancança, cada racó. Hores de treball que t’ajuden a conèixer a fons a gent a la que quedes lligada d’una manera íntima i profunda després de sessions de feina inacabables, de discussions, d’enfrontaments (de vegades per coses tan simples com la paraula clau que ha de definir un dels punts programàtics).

I de sobte, després de mesos de treball en silenci, la campanya arrenca de veritat i t’adones que això és real i un dia et toca parlar en públic i tot i que ets una persona expressiva, amb facilitat de paraula i que s’imagina que per formació saps comunicar, de sobte un nus a la boca de l’estómac et fa dubtar si seràs capaç perquè, aquest cop, no es tracta de donar una informació, una opinió, una història. Aquest cop es tracta de fer arribar a la gent allò en el que creus, i entre la gent que t’escolta hi ha gent que t’estima, creu en tu i coneix la feina que has fet fins arribar a aquell moment i aquests seran més o menys fàcils de convèncer, però també hi ha l’altra gent, gent que no et coneix i et preocupa ser realment capaç de transmetre tot allò en el que creus fermament, fer arribar les il·lusions en les que has treballat i que creguin que tot allò que els hi estàs dient els hi expliques des de la sinceritat més absoluta.

De moment les cartes estan sobre la taula i el joc ha començat!!

Tot són sentiments...

Sentiments. Mai saps on et porten, ni on acabaràs per culpa d'ells. Els hi intentem explicar. T'equivocaràs, una i mil vegades, t'enganyaran, una i mil vegades, et decebran però també et donaran satisfaccions. I ploraràs, ploraràs com si no hi hagués final, com si no hi hagués demà i s'hagués d'acabar el món, però l'endemà t'aixecaràs i veuràs que sí, que malauradament la vida continua, el sol brilla i la gent segueix fent la seva i tu tornaràs a plorar. En aquest moment hauràs de decidir. I només hi ha dues opcions que parteixen d'allà mateix. Primer de tot aixugar-se les llàgrimes ( arregla alguna cosa plorar? No, oi?, doncs deixa de plorar) i a partir d'aquí dos camins: superar, oblidar i continuar. O: convèncer -te que allò és el que realment vols i lluitar, lluitar per aquell amor, per aquell amic, per aquella persona que no vols perdre.

I tot això els hi volem fer entendre a unes personetes a les que intentem educar en el camp emocional quan nosaltres, amb tantes experiències a les espatlles, encara no som capaços de gestionar. Però.... a qui volem enganyar? Els sentiments ni s'ensenyen, ni s'aprenen, ni s'amaguen, ni es dominen. Afortunadament a molts encara ens dirigeixen la vida els sentiments sincers.

El plaer de Sant Jordi

Un dels grans privilegis de viure en aquest petit país, ho és per a mi, és celebrar la Diada de Sant Jordi. Una festa ciutadana única en el món, una festa on llibres i roses ocupen carrers, places i passatges. Com cada any necessito uns dies per reposar sensacions i emocions, com cada any és impossible que no estigui present l’esperit del meu pare. Era la seva festa, la nostra festa... veure’l entrar a casa carregat de roses per a les seves dones (una per ma mare i una per cada filla) i de llibres, un munt de llibres, un per cada filla i una muntanya per ell, tot aprofitant l’excusa de Sant Jordi.

I l’excusa de Sant Jordi per fer excessos amb els llibres continua sent perfecte. La tradició familiar la manté la meva mare, cada any un llibre, cada any un encert, enguany Arturo Pérez Reverte i els seus “Hombre buenos”, un llibre que parla de llibres, un plaer llegir-lo, cada novel·la una aventura fascinant, barreja d’història i tècniques periodístiques que no pot més que conquerir-me.

Però enguany les adquisicions de Sant Jordi van començar amb antelació, “Un any i mig” de Sílvia Soler va a arribar dies abans, el fet d’haver d’entrevistar a l’autora, amable, propera, directa i transparent, feia obligada la lectura, ja prevista per Sant Jordi, tot combinant feina i plaer. Sempre és un plaer llegir la Soler, un munt de sensacions, emocions, sentiments, estats d’ànims... es barregen per donar lloc a novel·les que belluguen moltes coses en l’interior de cada lector.

Carme Riera, juntament amb Guillem Frontera amb el seu “Sicília sense morts”, (tenir família mallorquina influeix sovint en la tria d’autors) quasi acaben les adquisicions del Sant Jordi 2015, però... aquells que em coneixen una mica saben que no...en aquest paquet falta quelcom. Evident, novel·la negra! Una? No. Afortunadament dues. Enguany han arribat a temps per ajudar-me a gastar més,  dos dels meus autors predilectes, Donna Leon i Andrea Camilleri m’han regalat “Sang i amor” i “Un filo de luz”, a punt per embolicar-los de Sant Jordi!

Una elecció...

diumenge 19 d'abril de 2015

Com un degoteig. Cada dia una sorpresa. Poc a poc em vaig assabentant de gent del meu entorn (amics íntims, familiars, amics llunyans, coneguts...) que s’ha implicat activament i directa en política. Es obvi que és gent conscienciada, d’una manera o altra i des de diferents àmbits, amb el seu entorn més proper. Gent a la que, poc o molt, sempre ha interessat la política, però no deixa de ser curiós que, de sobte, es doni la coincidència temporal en involucrar-se de manera activa per a les properes eleccions municipals del 24 de maig.

I no, no puc creure que sigui una mera coincidència temporal. Algun fet real i tangible ha fet prendre de sobte una decisió que no sempre és fàcil, sobretot en pobles petits on l’exposició a les crítiques és molt més elevada que en una ciutat gran. D’una banda crec que el procés sobiranista ha empès  a molta gent a fer el pas. Des de la gran manifestació de juliol de 2010, post retallada de l’Estatut al Congrés dels Diputats, vivim immersos en un procés il·lusionant i engrescador, amb els seus altibaixos, moments d’eufòria amb les grans mobilitzacions al carrer coincidint amb els 11 de setembre i moments de refredament davant les picabaralles dels polítics de fora i de dins del país, i la gent ara percep el final del procés: el 27 de setembre. Les eleccions autonòmiques, molt més enllà d’unes autonòmiques per alguns,  del 27 de setembre poden posar fi al procés i som molts els engrescats a poder-lo viure des de dins i a poder col·laborar des dels municipis a establir les bases d’un nou estat.

Però encara hi afegiria un altre detonant. Estem cansats, molt cansats d’esmorzar cada dia amb un nou cas de corrupció sobre la taula, de capitals evadits a paradisos fiscals, de diners opacs a la hisenda pública, de petites corrupteles, de gent col·locada a dit als seus llocs de treball a l’administració, de concursos públics guanyats sense claredat, de contractes allargats sense explicacions... Esmorzar cada dia aquest menú, barrejat amb una política mediocre i poc il·lusionant, acaba produint certes nàusees en la majoria de la població. Una població cansada, farta, esgotada i amb ganes d’una altra política. I alguns s’han convençut que una altra manera de fer política és possible i la manera de començar a canviar les coses és des de la trinxera, a peu de carrer i en contacte directe amb la gent. I... quin millor escenari per començar arrencar aquests canvis que la política municipal, aquella que et toca la pell?

El meu perquè...

dissabte 11 d'abril de 2015

I ara un blog? Alguns es preguntaran per què ara. Els motius principals són dos (a part que per mi qualsevol excusa és bona per escriure), feia molt temps que la idea d’obrir un blog voltava pel meu cap i crec que ara és el moment. El que vull explicar amb aquest primer post és prou important com per començar per aquí. Si algú tenia dubtes ahir van quedar esvaïdes. Sí, al final sí, sóc la tercera en la candidatura d'ERC Cabrils per les properes eleccions municipals.

No crec que necessiti justificar les meves decisions personals més enllà del meu cercle més íntim de família i amics però com m’agrada que les coses siguin clares i transparents sempre em quedaré més tranquil·la posant-ho negre sobre blanc i per això sempre millor començar per les parts bones.

Per què ho faig? Doncs perquè crec que puc aportar el meu gra de sorra a fer millor el poble que m'estimo. Perquè sí, s'ha de millorar, i molt. No m'agrada com s'han fet les coses fins ara, i no sóc de les que em quedi al sofà criticant-ho, m'agrada mullar-me (al futbol i a les AMPA’s  saben del què parlo), actuar i participar, i per això dono aquest pas. Perquè, com escrivia Machado, el camí es fa caminant.

Les parts menys bones? Com sempre, res de nou tampoc m’enganyaré, les crítiques interessades d'uns quants. Sí, és cert, en cap moment renegaré del meu passat, fa 4 anys formava part d’una una altra llista de progrés, com a independent. Un partit que en els dos anys en que vaig estar-hi no va saber llegir els canvis de la societat catalana i es va quedar estancat, immòbil, paralitzat i diluint-se poc a poc. Per aquest motiu, per coherència personal amb les meves creences, les que des de ben petita em van ensenyar a casa i les que he anat aprenent al llarg de la meva vida, vaig decidir no acceptar el càrrec de regidora quan m'ho van demanar. I precisament per aquestes mateixes creences tampoc vaig acceptar fa uns anys les propostes de partits que ara es diuen independentistes per anar a les seves llistes.

Precisament per aquestes creences he acceptat la proposta d'ERC i d'en Xavier Viudez, per acompanyar-los en aquest camí, un camí que es presenta apassionant i que com diu el proverbi africà, “si vols anar ràpid camina sol, si vols arribar lluny ves-hi acompanyat”.

El cor i el cap em diuen que no podia triar millors companys de viatge.